ací jau
va morir
com va viure
sense ganes
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders ; però, en gener...
-
Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta: —I això, t’interessa realment? Posa una m...
Ens trobem aquí amb un joc literari, una mena de breu poema cal·ligramàtic que ens recorda la disposició d’una inscripció en una làpida. Cal observar, El títol del poema correspon al nom d’aquest gènere, que consisteix en un microtext de caràcter poètic dedicat a honrar la memòria del difunt, i que alguns escriptors al llarg de la història han deixat escrit com a colofó desitjat de la seua vida i com a intent de perpetuació de la seua memòria entre la gent. L’epitafi té una relació estreta amb l’aforisme i sovint consistia en un text d’aquesta mena.
ResponEliminaUn factor que ens sobta és la reducció del nom del difunt a unes sigles, fàcilment interpretables com les del nom de l’escriptor. El detall indica un cert pudor en evitar la reproducció del nom concret, però és obvi que es compta amb la col·laboració del lecto, que immediatament descobreix el sentit de l’al·lusió. D’aquesta manera, Fuster parla d’ell en tercera persona, no es designa com un “Jo” sinó pel seu nom. Per a alguns estudiosos de l’autobiografia, aquesta és una estratègia de ficcionalització, per mitjà de la qual el “Jo” de l’enunciador esdevé un personatge de ficció
ResponEliminaTot plegat, l’assagista juga amb els mots, amb un toc clar d’ironia, i exhibeix una imatge de si mateix com a persona escèptica, poc interessada en la vida. La ironia es resol a la vista d’una contradicció pràctica: algú tan desganat ni tan sols es molestaria a escriure un text imaginant el seu epitafi.
ResponElimina