No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan
agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d'impotent: de
vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la
«concupiscència» que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels
qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una
inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència —
diguin els moralistes el que vulguin— és la vida.
Benvinguts a aquest blog dedicat a algunes de les entrades del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster publicat l'any 1964 per l'editorial A.C. En aquest Blog reflexionarem sobre les paraules que proposa el nostre autor i analitzarem el que volia transmetre amb elles.
dilluns, 25 de febrer del 2019
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders ; però, en gener...
-
Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta: —I això, t’interessa realment? Posa una m...
En aquest text, Fuster proposa unes consideracions personals sobre la relació entre bellesa i desig, és a dir, la concupiscència, o desig eminentment carnal, eròtic. La primera d’aquestes referencies, la de la bellesa, és la que dóna títol al text.
ResponEliminaCom és freqüent en els seus assaigs, Fuster parteix d’una anècdota, que aquí només és al·ludida: la idea que la perfecció consisteix a admirar sense desitjar. Com a estratègia típica d’assagista, l’origen de la idea és presentar de manera molt difusa, sense rigor intel·lectual. D’aquesta manera, el text esdevé més lleuger, en prescindir de la situació exacta i donar a entendre al lector que aquestes dades són irrellevants i que allò que importa és la idea en si mateix. El recurs és comparable al que empra Cervantes en el Quixot en parlar d’un indret de la Manxa el nom del qual no recorda...
ResponEliminaSembla que Fuster pensa en algun filòsof neoplatònic com Plotí. Fuster hi deixa una pista per al lector més intel·lectual amb el qual preveu una certa complicitat, i ho fa amb una punta de coqueteria intel·lectual. Tanmateix, el text pot entendre’s sense necessitat de reconèixer aquest aclucament d’ull.
ResponElimina