BELLESA

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d'impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la «concupiscència» que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència — diguin els moralistes el que vulguin— és la vida.

EPITAFI

Per exemple:

ací jau 

j f 

va morir 

com va viure 

sense ganes

INTERÈS

Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta:

 —I això, t’interessa realment? 

Posa una mica d’incredulitat en el «realment». 

La seva bona fe —no en dubto pas— em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers: en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic «avorrit» perquè per a ell, i per a gairebé tothom, ho seria. ¿Ho és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa. 

—Sí, m’interessa. 

Què vol dir interès? «Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables.» Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa o debolida. 

— I per què t’interessa? 

Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n. 

Improviso una resposta sobre la marxa: 

—Basta que miris cinc minuts seguits una cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te...  

La frase és, en unes altres paraules, de qualsevol moralista francès. Els francesos —els «moralistes»— han formulat excuses per a totes les situacions: Montaigne, La Rochefoucauld, Pascal, Rivarol, Voltaire , La Bruyère, Alain... L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però ¿qui podria justificar el seu interès per això o per allò? El seu interès pel futbol, per les senyores grasses, per la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames, per guanyar diners, pels paisatges delicats —per qualsevol cosa. Justificar!

MENTIR

Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de «credibilitat» és essencial: hem de «creure» el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre’ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre —o malentendre —, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem «creure’l»: li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix —si s’estableix— sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, «mentir bé» exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d’altres, la «utilitat» dóna raó als moralistes més repatanis. 

ORGULL

L’únic orgull que trobem comprensible és el nostre. Vull dir orgull en el sentit pejoratiu de la paraula. No crec que hi hagi ningú que sigui orgullós d’una manera ingènua o inconscient. La sobrevaloració dels propis mèrits, l’excés d’estima de si mateix, que segons els diccionaris normals és l’orgull, rarament no són sentits com a sobrevaloració i com a excés. Sabem el que valem i el que som, i no vacil·lem a creure que valem més, que som més. I això, que en altri ens resulta d’una obscenitat intolerable, ens sembla correcte en el nostre cas particular. Per què? Potser perquè davant l’orgull dels altres ens reconeixem desdenyats. La «sobrevaloració dels propis mèrits», l’«excés d’estima de si mateix», ningú no se’ls fa en el buit, en la soledat: ens els fem en funció del pròxim. Com tots els vicis i totes les virtuts, l’orgull no pot practicar-se en l’aïllament, sinó que exigeix la presència d’algú o d’alguns sobre els quals recau. L’orgullós és orgullós en tant que autoafirma la seva superioritat de cara als qui l’envolten. La superioritat aliena —real o fictícia — ens mortifica o ens empipa. Per contra, necessitem proclamar-nos superiors als nostres veïns: sovint, si més no. Amb una mena o altra de superioritat, no importa quina. No se’ns amaga que és una superioritat probablement falsa, o almenys deliberadament exagerada. Però la necessitem. Ens ajuda a anar fent.